VISITA EL NOSTRE BLOG

ELECCIONS SINDICALS 2017

Vaga d'estudiants

RECLAMEM LA REBAIXA DE LES TAXES UNIVERSITÀRIES APROVADA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA

La Intersindical (I-CSC) ens sumem a les mobilitzacions convocades demà, 2 de març, pel SEPC que torna a sortir al carrer a reclamar l’aplicació de la moratòria, aprovada pel Parlament de Catalunya el 7 d’abril del 2016,  que contemplava la rebaixa del 30% de les taxes universitàries ja en la matrícula del curs 2016-2017.

Aquesta és la tercera mobilització que fan des del novembre per reclamar el compliment d’un acord que el govern ja hauria d’haver implementat. Des de la I-CSC tornem a dir el que ja plantejàvem en el nostre comunicat arran de la vaga del 17 de novembre passat: ens sumem a les reivindicacions del tot legítimes dels i les estudiants, que van a l’arrel de les desigualtats que afecten el nostre país. D’una banda, perquè l’encariment de l’accés aprofundeix en la bretxa social i dificulta l’accés de les classes populars a la formació superior. De l’altra, perquè la creixent manca d’inversió en l’ensenyament superior –sobretot pel que fa a l’augment de la plantilla del PDI i PAS i de llurs salaris- devalua la qualitat en la docència i limita la funció de la universitat, com a instrument de formació i presa de consciència crítica del conjunt de la ciutadania i dels serveis públics com a garantia d’igualtat de drets i oportunitats.

Cal tenir ben present que el retard en l’aplicació d’aquesta moratòria i la reducció del 30% de les taxes és una acció meditada. A hores d’ara, l’augment de les taxes s’està emprant en alguns casos per a poder anar eixugant el dèficit de les universitats, cosa que al nostre parer és del tot pervers, perquè vincula el sanejament dels comptes i la dotació i qualitat dels mitjans de què disposen les universitats i llur comunitat universitària a:

·       la possibilitat d’omplir o no les places ofertades, la qual cosa aprofundeix en la competitivitat enfront la necessària cooperació i visió integral i homogènia, pel que a la dotació de recursos, de les universitats del sistema universitari català.

·       a la capacitat econòmica de les famílies de poder fer front a matrícules més cares. La qual cosa exclou per se a molts potencials estudiants, perquè malgrat les falses beques Equitat o les que provenen del l’estat, no és cert, en un dels estats amb més evasió i elusió fiscal del nostre entorn, que només les famílies benestants paguin íntegrament les matrícules -només cal treballar a una facultat de les nostres universitats per ser-ne conscient; la majoria fa front a les matrícules prioritzant aquesta despesa enfront d’altres igualment necessàries per la subsistència familiar. Entre altres motius perquè les beques no arriben per a tanta necessitat.

Aquest finançament de les universitats mitjançant les matrícules o de la potencial capacitat de les universitats de captar projectes de recerca “competitius” (que sovint vol dir vinculats a recerca encarregada des de grans empreses i que, si arriben a tenir interès social, en tot cas tenen un retorn econòmic privat a les arques d’aquestes empreses), és més producte d’un model d’ensenyament superior forjat i impulsat des de visions neoliberals, que no només de la crisi econòmica. Com en tantes altres qüestions, la crisi ha esdevingut el mantra necessari per a introduir funcionaments que aspiren a ser més estratègics que no conjunturals.

Entenem el discurs que diu que aquest finançament directe de les universitats via matrícules permet que les universitats catalanes progressin, perquè altrament via impostos es quedarien a les arques d’un estat espoliador i retallador.

La I-CSC no compartim aquesta premissa. Principalment, perquè en aquesta equació falta una qüestió essencial: de quina manera això afavoreix les classes populars del nostre país? De quina manera això permet a mitjà termini i en el context d’una crisi sistèmica tenir un sistema universitari sanejat i sobretot públic (en totes les seves accepcions i matisos) i de qualitat? De quina manera això garanteix superar les actuals retallades i garantir una plantilla de treballadors (públics) adequada i sense precaritzar?

Davant l’espoliació econòmica -però no només- de l’estat espanyol: Referèndum, República. I l’inici del debat constituent que ens permeti abordar, entre molt altres, quin model educatiu i d’universitat volem. Nosaltres ho tenim clar, no volem un accés que segregui ni que es basi en la caritat del sistema. Volem una universitat de qualitat i popular (o sigui pública al 100% i catalana) i que esdevingui un espai de coneixement crític i feminista a l’abast de tota la societat.

I mentre això no arriba, defensem la Universitat que volem ara i en la República Catalana que estem construint.

NI UN PAS ENRERE!