ACCIÓ SINDICAL

Nosaltres, les dones, hem de fer un pas endavant i organitzar-nos, aportar el que puguem per a generar un moviment de transformació social que posi fi  a l'actual estat de les coses.
Manifest de la CSC amb motiu del 8 de març de 2015

Igualtat i independència són noms de dona

Continuem immerses dins d’una crisi econòmica i social devastadora. Les desigualtats augmenten dia rere dia, mentre que el discurs oficial parla de “recuperació econòmica”. Aquesta no és la realitat que percebem a la feina, al nostre entorn social: la crisi persisteix i cada dia són més les persones excloses socialment.
Continuem observant indignades com aquells que amb les seves actuacions econòmicament carronyaires han provocat aquesta crisi, no sols no han estat  sancionats per les seves accions sinó que segueixen rebent tracte preferencial i pleitesia per part del estats.
Estem fartes de ser relegades al paper d’observadores passives, sense capacitat de decisió.
La nostra vida se’n resent en tots els aspectes; la feminització de la precarietat laboral o l’economia submergida no tan sols no minva, sinó que creix de manera escandalosa davant la passivitat de les diverses
administracions públiques.
La conciliació de la vida personal i laboral és impossible d’assolir; les dobles jornades laborals – jornada remunerada i jornada no remunerada en arribar a la llar – lluny de desaparèixer, són contemplades com a quelcom inherent a la nostra condició de dones.
En el cas de les famílies monoparentals la situació pot arribar a ser dramàtica atesa l’actual situació econòmica i del mercat de treball.
Davant d’això, nosaltres les dones hem de fer un clam contundent per la unitat dels treballadors i les treballadores.
Hem de participar, mobilitzar-nos, plantar cara a les injustícies que patim com a classe, com a persones i com a poble.
Nosaltres, les dones, hem de fer un pas endavant i organitzar-nos, aportar el que puguem per a generar un moviment de transformació social que posi fi a l’actual estat de les coses.
I ho podem fer des de la vida personal, el centre de treball, el sindicat, la nostra vila, el país sencer…
Els únics filats existents són aquells que assumim com a impossibles de tallar.
Igualtat i independència són noms de dona.

----------------------------------------------------------------------------------------------

Negociem les retallades ?

A mitjans d’aquest mes s’ha aprovat la Llei de mesures fiscals i financeres que acompanya els pressupostos del 2012. Com ja sabeu aquesta llei escombra un munt d’acords sobre drets i condicions laborals dels treballadors/es públics de les universitats públiques catalanes, drets que s’han anat aconseguint al llarg de molts anys de lluites.

Les retallades que es recullen a la llei d’acompanyament són de caràcter estructural (definitives), mentre que les es desprenen dels pressupostos haurien d’afectar-nos només durant el 2012, tanmateix l’experiència històrica ens diu que aquest és el punt zero a partir del qual haurem de tornar a assolir cada petita millora en les condicions laborals

Ras i curt, suposen un viatge en el temps, de regressió dels nostres drets socials i laborals, d’uns 30 anys enrere !!

A més a més l’impacte de la nova reforma laboral ens situa en un escenari social d’encara més indefensió, més atur i més precarietat per a la classe treballadora. Aquesta reforma, entre altres, posa les bases perquè en un futur es puguin presentar ERO’s en el sector públic, incloses les universitats. Un pas més a favor d’un model de gestió del servei públic en clau econòmica, empresarial o d’empresa privada, i no en clau de servei a la societat.

La resposta de les universitats públiques en contra d’aquesta estafa

Des de les universitats públiques els i les treballadores fem palesa la nostra oposició i rebuig a aquestes polítiques antisocials: sortint al carrer, fent vagues, manifestacions i actes de protesta en els nostres llocs de treball.

Les darreres mobilitzacions universitàries impulsades des de la PUDUP, les del 17N i la més propera del 29F, principalment, han estat una demostració de la força col·lectiva de la comunitat universitària, en contra de les retallades al sector públic, en defensa dels drets socials i laborals, a favor d’una governança democràtica i per garantir el model, les funcions i la qualitat de la universitat pública. Mobilitzacions a les quals no han pogut fer oïdes sordes, causant molta preocupació i malestar, tant en els governs de les universitats, com a les conselleries i al mateix govern de la Generalitat.

Paradoxalment hem vist com els governs de les universitats no han fet cap acció contundent, ferma, per rebel·lar-s’hi en defensa dels interessos dels treballadors/es (PAS i PDI) i per garantir les funcions bàsiques i la qualitat de la universitat pública. Més enllà de quatre tímides declaracions indignades, res de res.

I ara, ala UPF, quan està tot dat i beneït, la gerència fa publicitat del seu interès en negociar amb els representants sindicals  la implementació d’algunes de les engrunes d’aquesta desfeta. És una manera de que mitiguem el dol per la pèrdua dels nostres drets? Perquè tinguem la sensació de que hem aconseguit alguna cosa ? Per aturar les mobilitzacions dels treballadors/es de la UPF ?

Què en pensem

Davant d’aquest escenari, que ens situa en un nou context sociolaboral, des de la Secció Sindical de la Intersindical-CSC a la UPF creiem que el que toca fer ara és plantar-se, mobilitzar-se i no participar de cap procés de negociació que suposi la implementació de retallades de drets socials i laborals.

Per què?
Doncs perquè aquestes mesures antisocials provenen de lleis dictades i imposades unilateralment pels governs, sense cap procés previ d’informació, consulta i participació dels treballadors/es, dels agents socials i de la societat en general. És a dir, sense garantir els drets més bàsics d’una societat realment democràtica. Una veritable estafa social.

Perquè depèn dels treballadors/es, en aquest cas de les universitats, posar límits, garantir un context laboral digne i uns serveis públics de qualitat a les futures generacions.

Perquè les negociacions han de partir del reconeixement de l’altra part, dels seus drets. La mesures que agredeixen els i les treballadores no es negocien.

Tot i així, malgrat aquesta convicció, els representants de la Intersindical-CSC a la JPAS pensem que és un exercici de coherència i responsabilitat recollir el sentir del PAS, alguns dels quals demanen ”negociar” la implementació d’aquestes retallades per, si més no, pal·liar part de l’impacte que tindran sobre les condicions laborals del PAS de la UPF. De fet, ja han començat a arribar a la JPAS propostes concretes de treballadors/es de diversos serveis, així com la demanda d’un paper actiu dels i les representants en aquest procés. Per això en el darrer plenari de la Junta els i les representants de la Intersindical-CSC vam fer una proposta de posicionament col·lectiu, de participació del PAS i rol de la JPAS.

La nostra proposta:
Ha de asseure’s la JPAS a parlar amb Gerència de la implementació de les retallades? Com, què, qui i quan.
Anem a la vaga el 29 M: posicionament col·lectiu

El proppassat dimecres 14 de març es va poder fer reunió plenària de la Junta (la segona de set intents), on vam proposar que la JPAS, juntament amb el Comitè del PAS Laboral, convoqués una Assemblea de treballadors/es del PAS per tractar els punts següents:

  • L’opinió i posicionament del PAS sobre la convocatòria de vaga general del 29 de març: informar, opinar, debatre i decidir el compromís col·lectiu del PAS respecte d’aquesta convocatòria de vaga. Aquets cop sí, convocada per tots els sindicats.
  • Consultar al PAS sobre si s’ha de negociar o no la implementació de les mesures (retallades) incloses als pressupostos del 2012 i la llei que els acompanya, que tot just s’acaba d’aprovar al Parlament.


En cas que el posicionament fos favorable a la negociació, vam proposar d’obrir un procés participatiu perquè tot el PAS pogués fer aportacions i propostes.

Pensem que abans d’iniciar, si així es decideix, cap negociació és important concretar les condicions i els criteris bàsics que han de definir aquest procés, com ara:

- els continguts i els temes a negociar, garantint que tothom qui vulgui pugui fer arribar les seves propostes, com ja les estan fent arribar algunes companyes. Sumar-les a les propostes que formen part de reivindicacions “històriques” de la JPAS.

- la metodologia de treball i calendari del procés, que ens permetés treballar i decidir col·lectivament el què, qui i quan d’aquest procés de negociació: les propostes que considerem de mínims, el calendari del procés i, molt important, els interlocutors de la part social.

Per nosaltres, és una condició irrenunciable que aquest possible procés de negociació estigui encapçalat per la JPAS i pel Comitè del PAS laboral, com a òrgans unitaris de representació de tots els i les treballadores del PAS de la UPF, per tal de garantir una unitat de tots/es les representants a l’hora de defensar una mateixa proposta sorgida de la mateixa Junta i del procés participatiu i ratificada o aprovada pels treballadors/es.

Aquesta proposta va ser rebutjada, no aprovada, amb el vot en contra de totes les representants de la Junta dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT).

La proposta de la JPAS

Finalment la proposta que va obtenir més vots va ser la de negociar amb gerència sense obrir cap procés participatiu més enllà de tenir en compte les propostes que han fet arribar companys i companys de diferents serveis de la universitat.

Tot i així es va poder consensuar fer una assemblea general del PAS convocada per la JPAS per sotmetre a votació l’acord final amb gerència, en cas que n’hi hagués.

I que negociarem?
A la darrera reunió amb gerència i malgrat la resposta de la JPAS a l’emplaçament de gerència, el vicegerent de recursos humans, Sr. Pau Juste, ens va comunicar que, abans d’obrir cap procés negociador de la implementació de les retallades a la UPF, la part social (CCOO, UGT) de la mesa d’universitats havia d’acordar amb les gerències els criteris mínims de negociació. Això significa que altra cop les decisions que ens afecten es prendran en un supranivell, on ni de bon tros està reflectit el magma representatiu de les universitats públiques catalanes i ni molt menys cap la veu col·lectiva dels treballadors/es.

Davant d’aquest escenari altra cop tant poc democràtic - no oblidem que la democràcia, entre altres coses, no és el govern de les majories sinó la veu de totes i tots - hem de continuar bastint mecanismes per poder  opinar, per poder decidir.

Crida a la Vaga General del 29 M

Per últim fem una crida a participar activament de la vaga general del 29M.
No ha de ser una vaga tàctica perquè cap sindicat obtingui el dret a pactar la desfeta d’un sistema de drets socials prou precaritzat.

Aquesta vaga ha de ser la resposta a la prepotència dels mercats, a la violència dels governs a que es sotmet als i les treballadores abocant-los a la miséria, per la defensa dels serveis públics i en contra de la seva privatització.

Aquesta vaga és cosa de tots: el futur el creem a cada pas, construim un de digne pels nostres fills.

Secció sindical UPF de la Intersindical-CSC

23 de març del 2012